dissabte, 18 de novembre del 2017

El tio Canya és un pobre desgraciat, de moment.


El pobre tio Canya ni troba les claus de sa casa ni li ixen els comptes de cada setmanada que li paga el fill de son pare de l’empresari. El tio Canya no sap quins comptes fa l’amo amb els diners que li fan guanyar els treballadors de la fàbrica de llençols més gran de la Vall, però el que sí que sap és que les famílies dels altres companys de faena viuen molt millor que la seua, se’n van de viatge per vacances i tenen un cotxe millor i més nou que el seu atrotinat Citröen del 2001.

Quan el tio Canya es va atrevir a queixar-se fa poc a l’amo amb la boca xicoteta un dia que li va tornar a ofrenar un cabàs de mandarines del seu secà, el senyor Cristòbal li va respondre que “Sempre estàs igual, amic Canya, sempre queixant-te! Quin vici més lleig!” I el tio Canya a casa se’n va tornar, la cua entre cames, el cap mirant el terra polsós (quan plourà, Senyor!). Tampoc l’alliberat del sindicat, el seu sindicat, li trau trellat i sempre se li riu a la cara i vol fer-li comprendre que és que l’amo té problemes, que els llençols xinesos tenen la culpa, que no hi ha diners suficients per pagar les setmanades com déu mana, que paciència, que ja vindran temps millors i que els seus companys cobren més perquè treballen millor. Però el tio Canya es jura que mai més ningú se li riurà a la cara.

El tio Canya ha pres una determinació. Ja està cansat de veure els encarregats de la fàbrica rient la bufa que porten en els alardos desfilant disfressats de Hawaianos o de pistolers al costat del seu amo, al que acostumen a fer la pilota ara i adés sense cap vergonya i davant tot el món. Enguany ha decidit no tornar a aplaudir mai més el seu amo i els encarregats quan tornen a passar l’any que ve pel davant d’on ell i els seus xiquets estiguen. També ha decidit canviar de sindicat i deixar d’ofrenar més mandarines al fill de son pare del seu amo. Potser que no li pugen el jornal, però almenys no li pujaran mai més a cavall. El seu fill major li ha explicat molt bé el significat d’una paraula que han donat a classe: Dignitat.

(Dissabte, 18 de novembre, manifestació a València per UN TRACTE JUST)

divendres, 3 de novembre del 2017

No és justícia, és venjança



   “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó” deia Raimon fa anys, ara no, ara sembla que pateix d’afonia. El colp d’estat del Gobierno de Madrid amb la connivència de fiscals i jutges sense escrúpols, comprats, ha enviat a la presó dirigents d’entitats civils i membres del govern de Catalunya sense cap prova d’haver comés els delictes dels que els acusen. Això no és justícia ni res que ho parega. En tot cas sembla la ‘justícia’ que fan els jutges xinesos, els turcs o els russos contra els polítics que tenen l’atreviment de posar en qüestió la mena de democràcia que pateixen als seus estats. Sort encara que no han aconseguit empresonar tots els consellers del govern ni el seu president Puigdemon, perquè aquests quatre seran jutjats possiblement per una justícia que anteposarà els Drets Humans Universals davant tota altra mena de jurisprudència. A Bèlgica els principis jurídics espanyols no tenen, per sort, vigència.

   Dos anys que la fiscalia espanyola ha estat esperant, inútilment, que els sobiranistes catalans cometeren algun delicte de violència flagrant per poder-los acusar justament, o no. Però no, ni una paperera trencada, ni un adolescent tornant-li al guàrdia civil les porrades que rebia un trist dia primer d’octubre. Els fiscals, els jutges, titelles a les ordres del govern de la Moncloa, només han pogut veure violència, insults, desordres, amenaces i “tumultos” en un costat només: per part dels arribats en autobús i l’AVE procedents de moltes parts de fora de Catalunya, armats amb banderes constitucionals cosides sovint a pals de certa grossària per ‘convèncer’ als catalans de les bondats de quedar-se en Espanya; violència de policies ‘nacionals’ i Guàrdies Civils aquell inoblidable 1 d’octubre contra gent pacífica armada de molta paciència i més convicció i determinació; violència oral contra la tevetrés, per no ser tan objectiva com la teveé i antenatrés i telesinco i...; violència dels cap rapats amb els cervells rapats llançant exabruptes barrejats amb escopinades verdes quan les seues manifestacions contra qualsevol vianant amb cara de poder ser catalanista; violència gestual amb el dit major de la mà dreta erecte, les dents serrades, la saliva vessant per la boca dels analfabets energúmens amb aparença de ser policies vestits de civil deixats anar dels creuers del port, atès que ja no podrien estar-hi inactius tant de temps; amenaces als transeünts innocents amb cara d’haver votat 'qui no devien' en les autonòmiques de part de gimnastes d’esquenes amples i coneixement estret; els “hijoputa, cabrón, catalanista, guarro, separatista, marica, eresespañolaunquenoquieras, nomemires, tunomefilmes, dequételeeres?, háblameencristiano, puchdemunaprisión, todosalacárcel, venaquísitieneshuevos, másostiasosteníanquehaberdado,.. cridats pels espanyolets enfurismats de les manifestacions unionistes.

   Aquesta és la violència només d’un costat que a fiscals, jutges i govern central que els governa els hauria agradat sentir de boca o dels punys de l'altre costat, també dels polítics i civils ara empresonats, presos polítics que han tingut en cada moment un comportament a lo Gandhi, a lo Mandela. Esperem que un dia ixquen de la presó com ho van fer aquells líders de l’Índia i de Sudàfrica, i que la seua lluita esdevinga igualment un merescut èxit.